dissabte, 18 de juliol de 2015

Unitat i unicitat del lloc: Perejaume al Sol (sota un lleu influx dionisíac de Torres)

Potser Francesc Pujols i Perejaume, probablement Miró, eren xinesos, pensaven en xinès sense saver-ho... Nivells i plans diferents, però interconnectats, no realment separats. El concret pot ser l'important -i portar-nos a un altre lloc, pla i coneixement-, però no a un espai metafísic inexistent. Com diguè Francesc Pujols, "les plantes són àngels adormits a la terra i els àngels plantes despertes al cel".

A Al Sol benjaminià, el filòsof escriu del rostre, so i olor que els animals i pastures donen a l'illa. Tots ells són únics, tot allò esdevé combinació irrepetible. El nom del lloc, potser el lloc mateix i tots els noms que hi tenen a veure amb ell i els éssers vius que hi viuen, és una mena de codi xifrat, aquell codi que només pot desxifrar el camperol, la persona arrelada a la terra. El camperol que sap tots els noms del lloc, però no en pot parlar.

El veritable lloc no només és únic, configurat per una combinació peculiar d'ésser vius, geologia i noms, sinó que a aquesta combinació terrestre hi correspon, potser com un mirall, una imatge o miratge celeste. Cel i terra s'enmirallen. Els estels cauen i adoben els camps. L'arada solca els cels. És el Camp, segons Miró i Perejaume. Potser el codi terrestre es reflecteix al cel, o potser els camps conreuats pujen enlaire i es reflexen en les nits estelades. Hi podem veure consel.lacions, fins i tot podem gosar d'enxarxar estels -imaginar constel.lacions?-, com ens canta Lluís Llach.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada