Espectador unidireccional o comunió del públic

En una recent entrevista a l'Oracle de Catalunya Ràdio parlaven de la música clàssica i de com ha anat canviant la forma d'escoltar-la a casa i en públic. Un aspecte interessant va ser com s'ha "educat" el públic en el sentit d'enfocar-se únicament en allò que succeïx a l'escenari, d'exigir silenci, fins i tot d'animar a denunciar a aquells que "no es comporten" o xerren massa. Tot el contrari d'allò que passa als estadis de futbol, de com funcionava la cosa als primers temps del cinema, de com ha estat durant la major part de la història de l'espectacle. 

Sacralització de l'espectacle (en viu i únic o no, com el cinema) i noció de comunicació directa i unidireccional, completament individual, sense espai per al diàleg o el sentir-se espectador junt amb d'altres, d'experimentar el compartir una experiència.

Potser només ens resta el ritual del concert de rock, pop o salsa, potser els performances tipus "Rocky Horror Picture Show"...

Viure el lloc o veure el decorat

Joan M. Minguet Batllori des de Associació Catalana De Crítics D'art (ACCA)

5 minuts · 

Contundent article de Jaume Freixa, col.laborador de Josep Lluis Sert, sobre l'enderrocament de l'interior de l'antiga Galeria Joan Prats. Fixeu-vos en aquest fragment: "Que només es respectin les façanes és millor que no que s'enderroqui tot, però la desaparició dels interiors ens acosta cap al síndrome del decorat, del cartó pedra, de l'espai falsament històric, a dues passes dels village o centres comercials de pobles pintorescos." El nou Ajuntament ha de variar les normes que permeten això, urgentment.

Rèquiem per un espai singular

La primera reacció en veure que s'estaven fent obres als baixos del número 54 de la Rambla de Catalunya va ser d'alarma, i després de frustració i impotència per la constatació que s'estava enderrocant...

ELPUNTAVUI.CAT|PER JAUME FREIXA (*)

Todavía no han puesto las calles

"La ciudad dormida tiene algo especial"

Barricada, "Písale"

La interesante y simpática expresión "es tan pronto que todavía no han puesto las calles", además de poseer implicaciones conceptuales y filosóficas importantes, puede considerarse el reverso de la moneda respecto al "milagro secreto" que representa contemplar solo el amanecer. La frase que nos ocupa presupone que, de algún modo, no tenemos certeza de que las calles estén ahí antes de verlas y recorrerlas. Por el contrario, para la conciencia del durmiente, muy bien pudiera ser que la realidad (las calles, las luces, los edificios, etc.) solo fuera colocada ahí inmediatamente antes de que el sujeto la contemple y recorra.

La salida del Sol (y el mero hecho de que brille sobre nuestras cabezas todos los días) es un fenómeno que se da por supuesto, por sentado, pero que raramente se constata visualmente por muchos humanos, sea porque todavía dormimos, sea porque estamos en una situación física o circunstancias que nos impiden o dificultan advertirlo. Por esa misma razón, como indica Benjamin, el detenernos a contemplar el alba nos hace no solo sentirnos especiales, por diferentes respecto al resto, sino de cierto modo únicos, pues pudiera parecer que el amanecer se da así, de esa manera y en ese momento, solo para nuestra mirada.

http://youtu.be/zZc14F6AmwA

Fidelitzar, segons Borja Penalba

Fidelitzar és un terme al qual trobem connotacions econòmiques, en termes de profit per part d'empresses que volen aconseguir i mantenir clients. Evidentment, fidelitzar prové del mot fidel i Borja Penalba el fa servir per parlar de la relació amb determinats llocs -o amb les persones que viuen o et trobes a aquests llocs. Escriu el guitarrista habitual de Feliu Ventura i col.laborador de tants artistes i cantants:

"5 d’agost. Després d’aquests últims anys, i sobretot del passat, he Fidelitzat en Formentera.

Fidelitzar és el tercer pas que seguisc, de manera inconscient -o no-, allà on hi sóc més d’un dia. Primer he de conèixer els llocs, passejar els seus carrers, observar com hi viu la gent, com parla, com interaccionen. En segona instància, i un cop inspeccionada la zona, m’incorpore a la fauna autòctona, i quan trobe el meu lloc, Fidelitze.

Conec Formentera, i la Formentera que no conec crec que la intuïsc. Estime Formentera, gairebé tota ella, però si m’hagués de quedar atrapat en l’illa, ho faria en els poc més de cinc-cents metres quadrats que envolten el 62 Formentera. Can Simonet, Rita, Raquel, Matias, Jona, Paco, Sa Platgeta, Natalia, Patxi, Lur, Charlie, el Bolo.

Sí. Fidelitzar és trobar el teu lloc, estimar-ho i estimar a la seua gent, siga durant una estona o per a tota la vida."

Curiosament, Penalba parla de Formentera, una mica el que ens resta de l'Eivissa verge on va estatjar Benjamin. Tanmateix, l'aproximació al lloc del guitarrista pot ser paral.lela a algunes reflexions del filòsof alemany, algú que, com el mateix Borja Penalba, potser podria ser pensat tambè, probablement a desgrat seu, com una mena de viròvag. No estic tan segur si Benjamin va trobar el seu lloc a Eivissa, si va arribar a estimar el lloc i la seva gent, però potser sí va integrar-se al seu ritme, es va sincronitzar amb el so de les seves campanes -i les va trobar a faltar quan hi era lluny.

Finalment, l'aproximació al lloc, o al moment, de tots dos pot parèixer semblant, però això potser els faria semblables a qualsevol persona sensible que fos capaç de parar-se a pensar, a reflexionar i a captar allò, les sensacions, la coincidència o constel.lació d'impressions, que li transmet o invoca el moment. 

El pagès té un nom per a cada cosa

A Al sol, Benjamin descriu com el camperol pot identificar el nom de cada varietat de figa, com, s'hi infereix, li és possible dir el nom precís de cada cosa del seu entorn. Perejaume diu el mateix dels pagesos catalans i els compara amb un poeta com Verdaguer: tenen un nom per a cada cosa. L'empobriment del llenguatge del segle XXI no es deu només a un fenomen global lligat a la globalització, el cinema, el sistema educatiu o, en el cas català, a l'impacte del castellà, l'estandarització i la urbanització han fet desaparèixer paraules, ens han fet oblidar conceptes, professions, feines, que Verdaguer encara podia dir, emparaular amb una exactitud que anem perdent, que no deixem d'oblidar.

Repetició i redundància: memòria d'espècie i falsa originalitat

Potser l'originalitat d'aquestes planes rau, paradoxalment, en això: en la seva manca d'originalitat. Com bé explica Perejaume, no podem pretendre éssers originals, inventar res de nou, encara menys del no-res. Ans al contrari, les repeticions que, tot i no saber-ho o voler-ho, fem, són la garantia de ser d'alguna manera compressos, intel.ligibles. Ni crearem res, ni recurrirem a la repetició i la cita constant; intentarem, però no ésser massa redundants. Diversos camins, paral.lels o divergents, poden portar al mateix lloc o, potser, compartir dreceres insospitades. Perejaume segur coneix alguna cosa de Benjamin i deu haver estat més o menys al corrent dels debats postmoderns o de les idees de Deleuze al voltant de la repetició. Tanmateix, Perejaume fa quelcom que ens sona, ressona (amb harmonia o dissonància) o s'assembla -apareix com semblant a i/o pot succeïr l'assemblatge o connexió amb, com amb les diferents parts dels programes informàtics, o la reunió de persones (o coses?), com a una assemblea- als atles de Warburg, però no parla de cap d'ells i sí reprodueix paraules de Miró o de Foix.

Al seu sotobosc ressonen les pathosformeln de Warburg; la seva "memòria d'espècie" pot recordar algunes idees de l'Eudald Carbonell i la seva "consciència d'espècie". Tan se val, potser el plagi, i més la còpia d'allò que aparentment no coneixes, és probablement inescapable, inevitable. Alhora, conèixer-ho tot és impossible i, sense repetició, segur que ens fem incomprensibles. "L'esperit del temps", al qual alguna vegada es referí Foix, pot fer una mica la resta, explicar en part les semblances, les lectures o referències comunes, els itineraris paral.lels, les inquietuds, preguntes i respostes compartides, semblants o en clar diàleg.

Les campanes de les esglésies, substitiuides per les sirenes, els altaveus, les ràdios

Terror y utopia. Moscú en 1937. El flaneur de Benjamin, el montatge de Eisenstein, apareixen com a perspectives preliminars... Sembla que em persegueixen! Karl Schlögen parla de com Benjamin se n'adona que les campanes de les esglésies s'han silenciat a Moscou, ara hi sonen sirenes, música per altaveus, nous sons i formes de reproducció, transmissió i amplificació sonora modernes, industrials, mecanitzades.

El temps, el ritme, de la ciutat i la vila rural -així com el seu record o nostàlgia-, com nota Benjamin, s'identifica amb les campanes del campanar, amb els quarts i les hores marcades des de l'església.